A aquestes hores, les 23 actrius i actors de La Funcional Teatre ja deuen estar a punt de regalar a un centenar de privilegiats l’última funció que es podrà veure mai de “El ball”.
Com que en gaudim d’ells temporada rere temporada, no sé si som encara del tot conscients del nivell d’excel·lència als que ens tenen (ben)acostumats i de les pàgines d’història del teatre figuerenc que estan reescrivint, malgrat totes les adversitats i pèrdues irreparables esdevingudes els darrers anys.
Ara fa exactament 10 anys, La Funcional representava al Museu de l’Empordà un altre ‘tour de force’ enorme : ‘Els cecs’ de Maeterlinck, amb el públic a les fosques durant tota l’obra, i on la paraula era l’única protagonista.
En canvi, a ‘El ball,’ és absolutament tot el contrari i és, precisament el text, l’absent durant els 120 minuts d’espectacle, demostrant la versatilitat i valentia per pujar a escena un desafiament tan majúscul mitjançant només el gest, la dansa, la música (i algun petit i puntual suport en vídeo plenament justificat i pertinent).
L’inici del muntatge i la seva posada en escena ens remeten indefectiblement a la seva anterior joia escènica, la “Advertència per a embarcacions petites”, on també ens trobàvem en tot moment dins d’un mateix espai que prenia vida pròpia novament amb la magnífica il·luminació a càrrec de Jordi Llongueras.
Si amb l’obra de Tennessee Williams se’ns transportava a un bar al costat del mar del sud de Califòrnia, regentat per Monk, aquí anem a parar a una sala de ball (i al seu bar) on, en aquest cas, dos són els personatges que en tenen cura i que n’han vist passar de tots colors (els de Pilar Domínguez i Gerard Carrión) al llarg dels anys: des del 1931 amb la declaració de la República Catalana fins a dia d’avui amb la crida a fer nostres el carrers, però també (crec jo) amb una picada d’ull potser involuntària al que se’ns pot venir a sobre amb la interpretació, ja al final de l’espectacle de “El muerto vivo” de Peret i que haurà sigut malauradament premonitori del reviscolament del feixisme disfressat de partit polític a les recents eleccions andaluses i al que ja en van fer paròdia uns altres genis: els guionistes de ‘Polònia’ després de l’1 d’octubre.
A llarg i ample de les dues hores de muntatge i d’acuradíssima dramatúrgia de’n Josep Maria Cortada, molta música, enregistrada i en directe (La casa azul, Concha Piquer, Bonet de San Pedro, Pau Casals, Jane Birkin & Serge Gainsbourg, Alaska, Txarango…..) i, no cal dir-ho, molt ball i moviment, amb un inici magnífic i que ja anticipa el recorregut a través del temps que ens espera, acompanyat de les notes del “Si tu vois ma mère” de Sidney Bechet, amb una entrada i coreografia dels personatges masculins (que es repetiría amb els femenins al final de l’espectacle) i que recordava en certa manera i podria ser un homenatge al “Seasons march” de Pina Bausch o al seu ‘Kontakthof’ que també tenia lloc dins d’una sala de ball.
Jaume Parés destaca novament, ja no només en tasques de codirecció juntament amb l’Anna Turró (amb les que crec que s’estrena) sinó també amb les d’interpretació, com a mestre de cerimònies transmutant-se des d’una mena de Jorge Sepúlveda de mitjans de segle passat fins a un Ocaña i el seu retrat a una època, immortalitzat al cinema per Ventura Pons, un altre nom inevitablement lligat al de la ciutat de Figueres des de fa poc més de mig any.
Un muntatge que destil·la un amor absolut i incondicional al teatre, però també molt rigor i que amaga moltíssimes hores de feina i dedicació a tots nivells : des de l’escenografia espectacular d’Empar Rodón (ja marca de la casa) fins un treball coreogràfic exigent al màxim i una selecció i confecció de vestuari extraordinaris, vistosos i a l’alçada d’un repte escènic catedralici com aquest.
A la primera pàgina del llibret de l’espectacle, la gent de La Funcional es preguntaven si aquest ball li hauria agradat a l’enyorada Helena Cusí. Jo estic convençut de que sí, com també estic segur que ho creiem l’aproximadament miler de figuerenques i figuerencs que haurem tingut el plaer de ser-ne testimonis i que vam gaudir de la seva presència tots aquests anys.
Felicitats de tot cor, un cop més!!!
Calaix de sastre 