L’EXPERIMENT

OVIDIA BARNEO

El film de Slaboshpitsky sacseja a l’espectador des de diferents nivells. El més obvi és  l’absència absoluta de diàlegs sonors, subtítols i de música. Aquesta arriscada proposta ens porta a seguir la història d’un estudiant nouvingut a un internat per sordmuts. El protagonista ha de ser acceptat per les bandes i sotmès a una sèrie de proves per sobreviure al mig d’una màfia organitzada (paral·lela al funcionament de l’escola) on impera la llei del més fort.

the-tribe

Aquesta òpera prima de Miroslav Slaboshpitsky posa a prova l’espectador; Ens endinsem a una pel·lícula atapeïda de plans seqüències i d’alguns tràvelings utilitzats com a eina narrativa per situar-nos contínuament en l’acció suplint d’aquesta manera la manca de paraula per fer-ho. El primer pla seqüència, d’una durada considerable, on veiem i escoltem el trànsit d’una carretera amb una càmera fixa enfocant una parada d’autobús, ens posa en avís del que ens trobarem més endavant, ens prepara, ens dona uns minuts per assimilar el nou univers on entrarem, ja avisats des del principi.

Sense diàlegs parlats la narrativa cinematogràfica habitual del pla contra pla desapareix, aquí no és útil (tampoc calen primers plans, ni plans detall). Plans seqüències fixes i amplis ens donen una idea de l’acció que està succeint, tot i no entendre sempre exactament el que està passant l’expressivitat dels actors  sordmuts (pràcticament amateurs) i els moviments de la càmera ens guien a través de la història i fan possible que seguim i entenem el que en un principi sembla gairebé impossible.

the-tribe-1

Aquests recursos narratius no només ens ajuden a anar seguint la història sinó que també, en algunes ocasions, aporten una sensació d’estranyesa poètica, com succeeix quan hi ha una baralla organitzada pels alumnes de l’escola per calibrar les possibilitats i aptituds del nouvingut i veiem un gran pla seqüència de la baralla, i un cop aquesta s’acaba la càmera es manté fixa en el patí ja desert provocant, així, una barreja de sensacions d’absurditat, bellesa, poesia…

La violència crua i descarnada de la pel·lícula manté un “increscendo” gradual fins arribar, al final, a la màxima explosió. Plemya (títol original) és un experiment interessantíssim i original que qüestiona la narrativa clàssica del cinema, i en conseqüència la seva  recepció, i a més a més no deixa de ser un reflex de la societat ucraïnesa contextualitzada en la  crisi de Crimea del 2014.  Per tos aquests motius no és d’estranyar que arrasés a la Setmana de la Crítica com a millor pel·lícula al Festivaln de Cannes de 2014.

Potser The Tribe no és una pel·lícula que en el transcurs del temps es vulgui tornar a veure de tant en tant, però al menys una vegada no deixa de ser una experiència nova i al·lucinat on rarament ningú de la sala s’atreveix a parlar.

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s